Exercicis de Formalització

EXERCICIS DE FORMALITZACIÓ

Simbolització i ús del parèntesi

Llegenda: A=p, X=q, Y=r, Z=s, B=t, C=u

1. És fals A i no A. –(p ^ - p)

2. X i Y són falsos. – (q ^r)

3. Ni X ni Y són vertaders. –q^-r

4. No és possible ni X ni Z. –(-q^-s)

5. No és cert X i no Z. –(q^-s)

6. Si no X i no Z, aleshores Y. (-q^-s) à r

7. A, B, C i X o Z. P^t^u^q↓s

8. A, B, C i X, o Z. (P^t^u^q) ↓s

9. O X o Y, però no amndues. q ↓r ^-(q^r)

10. O X o no és el cas que no A i no B. q ↓-(p-^-t)

11. O és cert A i B, o no és possible A i no B. p^t  ↓ -(A^-t)

12. Una de dos: A o no A. p↓-p

13. O A o, pel contrari, B. p ↓ (t à-p)

14. O és cert A i B, o X i Y són vertaders. (P^t) ↓ (q^r)

15. No és cert que si X aleshores no Y. – (-ràq)

16. Si A i no B, aleshores X o Y.  (q↓r)à (p^-t)

17. Si A o B, i B o C, aleshores A i B. (p^t) à (p↓t

18. B si i només si B i no C. t ßà(t ^-u)

19. De A i B se’n dedueix C. (p^t) à u

20. C se segueix d’A i no B. (pàc) ^-(pàt)

Simbolització (Les variables es veuran “ressetejades” a cada oració perquè sinó arribaré fins a l’infinit)

Llegenda: p, q

1. Un nombre és racional si i només si es pot escriure com un nombre decimal periòdic finit.

qßàp

2. Tot nombre decimal periòdic infinit es pot escriure com una fracció. p

3. Tot nombre racional es pot escriure com un decimal finit o com un decimal periòdic infinit.

p↓q

4. Un nombre racional s’anomena positiu si i només si el producte del numerador pel denominador és major que 0. qßàp

5. L’ordre dels sumands no altera la suma. p

6. L’ordre dels factors no altera el producte. p

7. Si a i b són dos elements diferents, no pot succeir alhora que a es relacioni amb b i que b es relacioni amb a. –q à p

8. Si un element es relaciona amb un altre element b i aquest amb c, el primer haurà de poder relacionar-se alhora amb el tercer. q àp

9. Una relació definida en un conjunt serà una relació d’ordre quan tingui les propietats antisimètrica i transitiva. p

10. Tot nombre major que 1, o bé és primer, o bé pot expressar-se com a producte de factors primers. p↓q

11. Tot el que és, és. p

12. És impossible que una mateixa cosa sigui i no sigui. –(p^-p)

13. “Tenim observat que qualsevol objectes que són diferents, són distingibles, i que quants objectes són distingibles, són separables pel pensament i la imaginació. I podem afegir que aquestes proporcions són igualment vertaderes a l’inrevés, i que qualsevol objectes que són separables, són també distingibles, i que qualsevol objectes que són distingibles són també diferents”.  (qàp) ^( pàq)

14. “És un principi general de la filosofia que tota cosa de la naturalesa és individual, i que és completament absurd suposar un triangle realment existent que no tingui una exacta proporció de costats i angles”. p^--q

15. “Preguntar si una ciència és possible suposa dubtar de la seva realitat”. qàp

16. “Si una substància pogués ésser produïda per una altra, el seu coneixement hauria de dependre del coneixement de la seva causa”. q à p

18. “Tot és perfecte quan surt de les mans del Creador; tot degenera en les mans de l’home”.

p ↓q

19. “Els graus de velocitat adquirits pel mateix mòbil sobre plans de diferent inclinació són iguals si són iguals les altures dels diferents plans”. q à p

20. “Es diu que un cos està uniformament accelerat quan, pertint del repòs, adquireix a intervals iguals increments iguals de velocitat”. p

21. “Si s’enuncia l’ésser com a predicat de l’Absolut, s’obté la primera definició d’aquest: l’Absolut és l’Ésser”. p

22. “En l’ésser per a si està introduïda la determinació de la idealitat”. p

23. “Tota l’objecció es redueix a aquesta veritat innecessària: no hi ha treball assalariat on no hi ha capital”. --p

24. “Suposant que algú pogués abastar amb l’ull irònic i independent d’un Déu epicuri la comèdia prodigiosament dolorosa i tan grollera com a subtil del cristianisme europeu, jo crec que no acabaria mai d’estamordir-se i de riure-se’n”.  –q àp

25. “Quin em comprèn, acaba per reconèixer que les meves proposicions manquen de sentit, sempre que qui comprengui hagi sortit a través d’elles fora d’elles”. qàp

Exercicis de formalització o simbolització

LÒGICA FORMAL D’ENUNCIATS O PROPOSICIONS

Exercicis de formalització o simbolització.

Formalitza els següents enunciats

1. Plou i fa sol.

(p ^ q)

2. Plou i no fa sol.

(p ^ - q)

3. Plou o fa sol.

(p ↓ q)

4. Si no plou, farà sol.

(à - p, q)

5. O no plou o no fa sol.

(↓ - p ↓ - q)

6. No és cert que plogui.

(- p)

7. No és cert que no plogui.

(- - p)

8. Farà sol si i només si no plou.

(q à - p)

9. No és cert que plogui i faci sol.

(- p ^ q)

10. No és el cas que si plou aleshores fa sol

(- p à q)

Formalitza enunciats

1. Plou i fa sol, les bruixes es pentinen.

(p ^ q, r)

2. No és cert que si plou i fa sol, les bruixes es pentinen.

(- à p ^ q, r)

3. Les bruixes es pentinen si i només si plou i fa sol.

(r à p ^ q)

Formalitza els següents enunciats o proposicions moleculars

1. En Pere és entremaliat però no és malvat.

En Pere és entremaliat: “p”. En Pere és malvat: “q”.

(p ^ - q)

2. Quan en Toni diu que ha anat a classe, no hi ha anat.

En toni diu que ha anat a classe: “p”. En toni ha anat a classe: “q”.

(p, - q)

3. La Maria tindrà èxit en els seus exàmens si no es posa malalta.

La Maria tindrà èxist ens els seus exàmens: “p”. La Maria es posa malalta: “q”.

(p à - q)

4. Si en Joan no fa els seus deures o si no estudia les seves lliçons, fracassarà en els seus exàmens.

En Joan fa els seus deures: “p”. En Joan estudia les seves lliçons: “q”. En Joan fracassarà en els seus exàmens: “r”.

( à - p ↓ à - q, r)

5. La porta no pot estar a la vegada oberta i tancada.

La porta pot estar oberta: “p”. La porta pot estar tancada: “q”.

(- p ßà - q)

6. Sempre que es va a fer la revolució, s'acaba no fent-la.

Sempre que es va fer la revolució: “p”.

(p, - p)

7. Per poder morir n'hi ha prou amb haver nascut.

Per poder morir: “p”. Haver nascut: “q”.

(p à q)

8. Es convertirà en un feixista sempre que el paguin.

Es convertirà en un feixista: “p”. Que paguin el feixista: “q”.

(p à q)

9. Es té dignitat o no se'n té.

Es té dignitat: “p”.

(p ↓ - p)

Formalitza els següents moleculars

1. Agafo la moto si i només si he de fer un encàrrec.

Agafo la moto: “p”. He de fer un encàrrec: “q”.

2. A les tardes, la Maria i en Pere juguen a tennis o van amb bicicleta.

A les tardes: “p”. La maria i en Pere juguen a tennis: “q”. La Maria i en Pere van amb bicicleta: “r”.

3. Si estudio francès o anglès, l'any vinent aniré de vacances a França o a Anglaterra.

Estudio francès: “p”. Estudio anglès: “q”. L’any vinent aniré de vacances a França: “r”. L’any vinent aniré de vacances a Anglaterra: “s”.

4. Si no em surt cap imprevist, arribaré a les cinc.

Surt cap imprevist: “p”. Arribaré a les cinc: “q”.

5. Compraré una ràdio i un televisor si i només si em fan un descompte.

Compraré una ràdio: “p”. Compraré un televisor: “q”. Em fan un descompte: “r”.

6. Si lluitem contra la injustícia, ens sentim una mica millor, i si no ho fem, ens sentim menyspreables.

Lluitem contra la injusticia: “p”. Ens sentim una mica millor: “q”. Ens sentim menyspreables: “r”.

Formalitza, un cop assignades variables, els següents textos:

1. "Ojos que no ven, corazón que no siente".

 Ojos que ven: “p”. Corazón que siente: “q”.

(- p, - q)

2. "Quan hom no té imaginació, la mort és poca cosa; quan hom en té, la mort és massa" (Céline)

 Quan hom  té imaginació: “p”. La mort és poca cosa: “q”. La mort és massa: “r”.

( - p, q; p, r)

3. "Aquest lapse de temps, curt si se'l mesura per el calendari, és interminablement llarg quan, com jo, s'ha cavalcat a través d'ell". (Kafka)

Aquest lapse de temps: “p”. Curt: “q”. Se’l mesura per el calendari: “r”. És interminablement llarg: “s”. Com jo: “t”. S’ha cavalcat a través d’ell: “u”.

 (p, q à r, s, t, u)

4. "Con cada vez que te veo / nueva admiración me das / y cuando te miro más / aún más mirarte deseo" (Calderón, La vida és sueño)

Con cada vez que te veo nueva admiración mes das: “p”. Cuando te miro más aún más mirarte deseo: “q”.

(p ^ q)

Formalitza o simbolitza, un cop assignades variables, els següents textos:

1. "La lògica és molt difícil o no apassiona als estudiants, i si les matemàtiques són fàcils, aleshores la lògica no és difícil. Aleshores, si la lògica apassiona als estudiants, les matemàtiques no són fàcils."

 La lògica és molt difícil: “p”. La lògica apassiona als estudiants: “q”. Les matemàtiques són fàcils: “r”. Aleshores la lògica no és difícil: “s”.

(p ↓ - q, ^ à r, s. à q, - r)

2. "Si augmenten els salaris hi haurà inflació i si hi ha inflació aleshores el govern haurà d'intervenir o el poble sofrirà les conseqüències, i si el poble sofreix les conseqüències el govern es farà impopular. Aleshores. els salaris no augmentaran".

Augmenten els salaris: “p”. Hi ha inflació: “q”. El govern haurà d’intervenir: “r”. El poble sofrirà les conseqüències: “s”. El govern es farà impopular: “t”.

(p à q ^ q à r ↓ s, ^ s à t. T à - p)

Activitats del coneixement: opinió, creença i coneixement

ACTIVITATS DEL CONEIXEMENT: OPINIÓ, CREENÇA I CONEIXEMENT

Indica si les afirmacions següents són opinions, creences o coneixements. Justifica les respostes.

-Et vas cremar perquè la nansa era de metall i condueix la calor.

Coneixement, engloba el coneixement teòric (la nansa era de metall i condueix la calor) i el coneixement pràctic (et vas cremar, conseqüent del coneixement teòric) a més.

-No em preguntis per què, però estic convençuda que vindrà.

Creença d’ús assertiu, està segura que vindrà però no té suficients proves per a demostrar-ho.

-Ja sé que l’aigua està composta d’hidrogen i oxigen.

És un coneixement teòric o una creença d’ús assertiu: estem parlant d’una cosa de la qual estem segurs que és vertadera però no la podem justificar ni duur-ho a la pràctica (o no hem posat a la pràctica).

-No et posis així, només he dit que crec que no tornarà a guanyar.

Opinió, és una valoració de la realitat subjectiva i que, segons el poc context que hi ha, no es recolza en fonaments contundents.

-Tinc la impressió que aquest serà un bon any.

Creença d’ús dubitatiu, expressa que no està segur de l’afirmació que ha donat (tinc la impressió...).

Explica què diferencia el coneixement veritable de l’opinió i la simple creença.

La diferència fonamental entre el coneixement veritable i la simple opinió és que el coneixement veritable ha estat demostrada físicament i és pot afirmar mitjançant un llenguatge determinat i a l’hora precís i concret. La simpe creença es basa en la subjectivitat, perquè no es recolza sobre fonaments col·lectius i aleshores, una apreciació subjectiva de l’individu.

-Ara especifica la diferència entre coneixement teòric i pràctic.

La diferència principal entre aquests dos és que el coneixement pràctic no és una mera explicació o descripció de l’entorn, sinó saber actuar-hi i manipular aquest, l’entorn.

Llegeix atentament el text i respon les preguntes següents:

-Indica enunciats científics que siguin descripcions de la realitat, enunciats que siguin explicacions i enunciats que siguin prediccions.

Enunciats cintífics descriptius de la realitat:

“Per què s’oxida el ferro”,  “Per què ascendeixen els globu”,  “Per què rebenten les canonades”.

Enunciats explicatius:

“La ciència només ens diu com passen les coses; no ens diu per què passen”, ”Ens dóna una explicació d’aquests esdeveniments en termes de teories i lleis, i això és el que s’enten per explicació en ciència”, ”Certament, desciriu com passen les coses, però en mostrar com passes les coses, ens diu per què passen: col·loca els esdeveniments sota lleis”.

Enunciats predictius:

“Si algú diu que la ciència no explica per què ocorre aquest esdeveniment, què seria conseiderat com a explicació?”.

-Busca en un diccionari la definició de llei i teoria cintífiques.

Llei cintífica: Una llei científica és una proposició científica que afirma una relació constant entre dues o més variables, cadascuna de les quals representa una propietat de sistemes concrets.

Teoria cintífica: Una teoria científica és un conjunt de conceptes, incloent abstraccions de fenòmens observables i propietats quantificables, juntament amb regles que expressen les relacions entre les observacions d'aquests conceptes.

-Indica per què l’autor del text considera que el coneixement teòric ofereix una explicació de la realitat.

Perquè aquestes informacions expliquen el per què i el com que descriuen i expliquen el món natural i social que ens envolta.

El problema del sentit de l'existència

EL PROBLEMA DEL SENTIT DE L’EXISTÈNCIA

Una cosa que ens fa ser especial de la resta d’éssers vius és que sabem de la nostra existència i al mateix temps, de la dels demés. Els animals, actuen per instint i aquest instint es limita a sobreviure. No saben que existeixen, simplement el seu subsconcient els hi diu que sobrevisquin ells i la seva raça... però res més.

En canvi, el nostre intel·lecte ha arribat a tal punt que sabem que pensem i que tenim la llibertat per pensar el que vulguem, o, millor dit: “llibertat per pensar el que vulguem”, que es vegin les cometes i el sarcasme.

Així doncs sabem que existim i que el nostre revoltant també existeix. Però és una virtut o un màrtir?

L’existència està fora del concepte, ja que l’existència és simplement el que s’escapa de l’essència: l’existència no es deudeix del concepte, no és un predicat, sinó una posició en un determinat lloc i temps (destaquiïs la influència que tinc de Kant). Llavors l’existència és individual, nosaltres l’ordenem en un espai i temps, i com a conseqüència és subjectiva. És doncs l’individu qui és l’existent.

Aquestes preguntes, llavors, no condueixen a cap resposta única, així doncs, són preguntes sense resposta. Però han de ser plantejades. No que puguin ser plantejades, sinó que HAN de ser plantejades. Tenim aquesta capacitat, de rebre el que percebem dels sentits i interpretar-la i ordenar-la com vulguem pel nostre subsconcient.

No s’ha de confondre la veritat amb l’opinió de la majoria, i més en aquestes preguntes. Tal com passava amb l’existència de Déu a l’edat mitjana, el pensament manipulat per l’església catòlica. Lògicament és erroni, l’existència de Déu no es pot demostrar ni tampoc demostrar la no-existència de Déu.

Llavors l’existència és una d’aquestes preguntes sense resposta i com a conseqüent, problemàtica: el sentit de l’existència és un concepte metafísic, sens escapa de la nostra experiència i llavors no li podem trobar una resposta (em refereixo a una resposta única i vertadera).

A més, el sentit de l’existència és problemàtica perquè sempre s’hi pot encapbussar encara més, perquè com que no tenen una resposta única qualsevol es pot donar com a vàlida segons el pensament de cada individu. Això condueix que s’hi pugui interpretar de moltes maneres, que hi hagi gent que no respecti a les altres respostes (sigui per les raons que siguin) i que llavors hi hagi conflictes, lleus o greus.

Relació entre Epicur i Schopenhauer

Epicur

Epicur és una de les figures amb més renom de la filosofia grega de l’època clàssica. Afirma que la felicitat de l’ésser humà consiteix en el plaer. Aquest plaer es basa en l’evitació del dolor. La felicitat s’obté mitjançant l’autosuficiència de la persona i la mesura en la satisfacció dels plaers naturals i necessaris. Per abastar aquest estat de serenitat recomana l’allunyament de conceptes influidors, com ara la política, la religió i les amistats.

Els plaers vans no són bons, perquè a la llarga implicaran dolor i són més difícils d’aconseguir. També parla de la importància de posseir una virtut per a triar i ordenar els plaers: la prudència. El discerniment dels diferents plaers i la recta prudència, permeten acostar-se a una vida feliç, la qual cosa constitueix l'objecte de la filosofia. Epicur valorava com a plaer fonamental la tranquil·litat de l'ànima i l'absència de dolor: "l'absència de torbació i de dolor són plaers estables; en canvi, la joia i l'alegria resulten plaers en moviment per la seva vivacitat. Quan diem que el plaer és un fi, no ens referim als plaers dels immoderats, sinó en trobar-nos lliures de patiments del cos i de torbació de l'ànima". Una vida envoltada d'amistats i de plaers moderats amb el mínim de dolors possibles i tranquil·litat en l'ànima, dóna la felicitat.

Schopenhauer

Va ser contemporani i gran rival de Hegel i del seu sistema filosòfic. Schopenhauer va ser un pensador extraordinàriament original, ja que no va combregar amb cap de les tendències filosòfiques que hi havia en aquell moment. L’irracionalisme i el profund pessimisme de la seva filosofia van influir, en canvi, en pensadors tan importants com Nietzsche o Hartmann.

Encara que la voluntat és única, es manifesta de forma diferent en cadascun dels éssers que habiten el món. En totes les seves formes, la voluntat seria dolor; tanmateix, ara ens centrarem en la voluntat humana, ja que és l’única accessible intuïtivament per a l’home.

La voluntat humana, és voluntat de viure, és a dir, de satisfer totes les nostres apetències. En aquest sentit, la voluntat és desig i només es desitja allò que no es té. Com que la vida és voluntat, és inevitablement dolorosa, ja que es converteix en esforç constant per satisfer els nostres desitjos. Ni tan sols la satisfacció d’aquests desitjos evitaria el dolor, perquè quan deixessin d’assetjar-nos  ens assaltaria l’avorriment, i aquest pot ser, fins i tot, més insuportable que el dolor. La vida és, doncs, un vaivé del dolor a l’avorriment i de l’avorriment al dolor.

L’única alternativa al dolor és la renúncia a la vida, la destrucció de la voluntat. El remei que proposa Schopenhauer és l’ascetisme, el menyspreu de la vida, la indiferència envers tot. Tan sols per mitjà de l’ascetisme és possible assolir la serenor i la tranquil·litat, i oposar-se a l’inevitable dolor d’estar vius.

Relació:

Els dos filòsofs concleuen de com abandonar  i evitar el dolor. Però la forma del plaer i el dolor; què i com són i com ens veiem envoltats per aquests són totalment diferents.

Epicur parla de que l’evitament del dolor és el plaer, i el plaer és la felicitat de l’ésser humà. La felicitat es troba mitjançant d’una vida envoltada d’amistats, de plaers ordenats amb la prudència de l’individu amb els mínims dolors possibles i la tranquil·litat de l’ànima.

Schopenhauer diu que el sentit de l’existència és la voluntat de viure, és a dir, és desig i només es desitja allò que no es té, i com a conseqüència, la vida és inevitablement dolorosa, ja que es tracta d’un camí sense fi d’aconseguir allò que volem, i quan s’aconsegueix ens assaltaria l’avorriment, fins i tot més insuportable que el dolor. Llavors la destrucció de la voluntat seria l’única alternativa d’evitar el dolor.

Els dos filòsofs concleuen de com abandonar  i evitar el dolor. Epicur ens parla que per abandonar el dolor s’ha de buscar la felicitat i com a conseqüent, la felicitat, en canvi, Schopenhauer ens diu que per evitar el dolor s’ha d’evitar la voluntat i com a conseqüent, la vida.

Punt de vista personal

Em fa por veure que Schopenhauer té molta raó del que diu: desitjar és dolor i la nostra vida es basa en cumplir desitjos i tenir-ne d’altres, així, fent-la inútil. Tot i així, no m’agrada gens aquesta perspectiva, està bé saber com és la vida des d’un punt de vista pessimista, per evitar-ho, i llavors disfutar la vida, la teva existència, mitjançant el plaer i la felicitat. Schopenhauer  no té en compte que per arribar als desitjos no ens produeix total dolor, sinó possiblemet felicitat i, a l’hora d’aconseguir-los, fins i tot sentir-te més feliç.

Budisme de Dogen

BUDISME DE DOGEN

Per Dogen, tots els homes estan essencialment dotats de la Naturalesa del Budisme i de la Il·luminació; i la seva única misió és descobrir per sí mateixos aquests fets. Per a això, són fundamentals els principis de la ètica Budista i la meditació. Per Dogen, l’ètica, coneixement i meditació són una sola cosa, els components de la pràctica budista. Cap d’aquests elements té sentit sense els demés.

Contrariament a la creença popular, per Dogen la Il·luminació està a l’abast de tots, monjos i laics, de fet ja tots la poseeixen. Dogen proposa la pràctica tan per als laics com per als monjos.

Les paraules de Dogen es presenten com una experiència renovada de lectura: res del que escriu ell es tan sols el que aparenta, així quan escriu al respecte de coses que considerem com trivials o sense importancia. Absolutament tot el treball de Dogen té un sentit més profund, així quan ensenya regles de comportament per a l’ús dels banys o per servir la taula Dogen fou un escritor sofisticat i un pensador original no sempre fàcil de comprendre. Així com va eliminar la separació entre lo Sagrat i lo profà, per a ell les paraules (o símbols) constitueixen també objectes i conceptes, instruments útils en l’obra de transformar l’enteniment del lector i aproximar-lo al Dharma.

La seva enorme aportació filosòfica, fa que Dogen sigui considerat, encara avui en dia, com un dels més grans pensadors de Jaó.

El viatge de Sofia a la filosofia (5/5)

1. Què és la Dialèctica Transcendental i de què s'ocupa?

La Dialèctica Transcendental estudia la Raó per comprendre el seu funcionament i l’estructura. També tracta els arguments dialèctics generats per l’ús de la raó per captar l’incondicional.

2. Quines són les antinòmies de la raó pura de la dialèctica transcendental?

Antinòmies de la dialèctica transcendental:

Tesi à El món té un principi en el temps, en aquest cas hi hauria, abans del principi, un altre temps que no estaria en el món.

Antítesi à El món no té un principi en el temps, en aquest cas el món seria infinit. Una sèrie temporal passada, però, només pot ser finita, mai infinita. El món no té cap principi en l’espai, però això no és possible perquè aquest infinit seria també temporal.

Llibertat i causalitat en la naturalesa à Si no hi hagués llibertat per començar res de nou, caldria pressuposar un estat previ. Com que la naturalesa mai no passa res que no tingui una causa, aleshores no hi podria haver cap principi primer.

El viatge de Sofia a la filosofia (4/5)

1. De què s'ocupa la Deducció Transcendental dels Conceptes Purs de l'Enteniment de la Crítica de la Raó Pura, segons el que es diu al film?

La deducció transcendental justifica que les categories s’usen amb una modalitat adequada quan les apliquem a objectes que es donen a l’experiència. L’experiència sempre és contingent i subjectiva, és per això que s’utilitzen les categories per determinar-les i classificar-les.

Però no serveixen quan intentem pensar objectes que poden estar més enllà de l’experiència.

2. Quina és la funció de les categories, tal com li explica el Pr. Wagner a Sophie?

La funció de les categories, tal com li explica Wagner a Sofia, és que el que nosaltres captem amb els sentits ho extraiem de l’experiència pròpia de la persona, però l’experiència és contingent, subjectiva i incerta. És per això que el coneixement necessita una capa profunda, que classifiqui els objectes d’una forma determinada, com són les categories.

3. Quina és la funció de l'Esquematisme Transcendental (dels Esquemes Transcendentals)? En què es diferencia de les categories?

L’esquematisme transcendental ens ajuda a què l’enteniment no fluctuï enmig de conceptes fantàstics i subjectius sinó que assoleixi els conceptes correctes.

En el que es diferencia amb les categories és que l’esquema transcendental serveix per deduir com pot saber l’enteniment quina categoria ha d’aplicar, una espècie de mediació entre la percepció i el pensament, entre l’intuïció i el concepte, representat com un esquema.

El viatge de Sofia a la filosofia (3/5)

1. Com s'anomenen les dues parts de què es compon la Crítica de la Raó Pura?

L’Estètica transcendental i la Lògica transcendental.

2. Explica el significat d'Estètica segons Kant i la relació seva amb el Temps i l'Espai.

L’estètica és la “ciència del perceptible pels sentits. Tot coneixement consisteix en sensibilitat, o sigui, percepció dels sentits i en l’enteniment. La sensibilitat depèn de l’enteniment, i l’enteniment dels nostres sentits.”

“El temps, com l’espai, és una representació general i necessària, una representació a priori.”

La relació entre estètica i temps i espai és que l’estètica depèn de la percepció dels sentits, i aquestes, depenen sobre uns conceptes necessaris i generals, purs, com són l’espai i el temps. Sense un espai i temps determinat, la percepció dels sentis i de l’estètica no tindria fonaments.

3. Explica què entén Kant per "conceptes purs de l'enteniment" (o categories).

Condicions que han de complir els conceptes: “no poden dependre de l’experiència, ni pertànyer a la sensibilitat, ni ser compostos i han d’abastar la totalitat del real.”

El viatge de Sofia a la filosofia (2.2/5)

1. Com distingeix Kant el coneixement pur del coneixement empíric?

El coneixement empíric es diferencia amb el coneixement pur perquè el coneixement empíric es caracteritza de l’experiència, en canvi, el coneixement pur engloba els coneixements extrets de l’experiència i aquells altres que no procedeixen d’aquesta.

2. Segons Kant, el judici "7 + 5 = 12", és analític o sintètic? Com ho justifica?

És sintètic, perquè el concepte “7+5” no procedeix del “12”: Subjecte i predicat no coincideixen en un judici sintètic.

3. Quins són els temes "inevitables" segons Kant que la Raó humana no pot resoldre però que s'hi veu abocada a plantejar?

Els temes “inevitables” segons Kant és no poder dir res segur dels objectes-en-si. “Pertanyen a les coses-en-si, que mai seran a l’abast de l’home, perquè l’home no els pot captar mai completament ni amb els sentits ni amb la raó. La raó només pot descobrir la naturalesa allò que n’ha pensat prèviament”.

4. Per què diu Kant que al principi la marxa de la Metafísica era "dogmàtica"?

Perquè utilitzem la raó amb la finalitat de trobar en aquesta un coneixement de les realitats transcendentals, realitats que estan més en allà de la nostra experiència. Així doncs, té relació amb el principi de la metafísica perquè aquesta no es basa en l’experiència.

El viatge de Sofia a la filosofia (2.1/5)

1. Explica què s'entén per "gir copernicà" en la filosofia.

Copèrnic va fer un gir a la teoria, en aquest cas, del geocentrisme: la Terra no és el centre, sinó que aquesta gira al voltant del Sol. Kant, l’igual que Copèrnic però en filosofia, filosofava sobre uns principis diferents dels que es tenien. Copèrnic va ser un revolucionari, igual que Kant.

2. Què significa "pur" en Kant? Quina relació té amb els diferents tipus de judicis?

Sense ajut de l’experiència, garantir el caràcter científic de la Metafísica. Com una cosa revolucionària, com la Revolució Copernicà.

3. Descriu com va ser la vida particular de Kant pel que es diu al film.

Kant va viure amb la filosofia, com una passió. Dedicava molt de temps a preparar el seu treball, però també va gaudir de la vida: bon menjar, bon vi, una societat estimulant, converses amb amics, tot i que mai es va casar.

4. Què pretén explicar Kant a Sophie amb l'experiment del telescopi? Explica-ho bé.

Sofia mira a través del telescopi i Kant li pregunta que hi veu:

-“Un punt rodó, pàl·lid i blau. Una taca.”

(A mesura que va augmentant el Zoom)

-“Una cosa que brilla. És un estel!”

-“És una ombra”.

-“És un planeta”.

-“Són protuberàncies”.

-“Anells”.

-“És Saturn”.

Aquest seguiment de conceptes els ha produït l’enteniment de la Sofia. “Allò que vostè anomena Saturn està regit pel seu enteniment”. “La raó només pot descobrir de la naturalesa allò que n’ha pensat prèviament”.

Intueixo que vol demostrar què és la raó: a partir de les primeres observacions pròpies deriven coneixements ja existents i coneguts, però només a partir d’uns pensaments ja previs.

El viatge de Sofia a la filosofia (1/5)

1. Explica la relació que tenen les dues protagonistes del film.

Així a primera vista només puc veure que són amigues, però si hi ha algun incís que demostra alguna altra cosa no l’he sabut trobar.

2. Per quin motiu s'entrevista Sophie amb el Pr. Wagner?

Per a què li faci 5 cèntims del que pot tractar el llibre de la Crítica de la Raó Pura, de Kant. Concretament, Sofia ja té algunes preguntes preparades i d’altres que sorgeixen durant la conversació:

“És Kant encara actual?”

“Què n’hi ha d’especial en aquest llibre?”

“Però abans de Kant, els filòsofs, no hi havien reflexionat sobre l’enteniment?”

3. Com argumenta el Pr. Wagner l'actualitat de Kant i de la seva obra en concret?

Ho demostra posant com a exemple les lleis com que cap Estat pot incorporar-se a un altre, que cap Estat no ha d’interferir en el Govern d’un altre. També va advocar per un ordre dels Estats, per una “ONU”, conegut actualment. Va revolucionar la filosofia, la clau de la filosofia contemporània, amb el qual va posar a prova l’eficàcia de l’intel·lecte humà mitjançant una reflexió sobre el pensament com mai s’havia fet.

4. A la biblioteca, Sophie comença a llegir el començament del llibre. Transcriu les paraules de Kant que llegeix Sophie. Després, intenta explicar què signifiquen.

“La raó humana té l’especial destí, en certa mena de coneixements, de veure’s agobiada per qüestions que no pot rebutjar, car li són plantejades per la mateixa natura de la Raó, si bé no es poden respondre, perquè van més allà de les facultats de la Raó humana.

L’arena d’aquestes disputes inacabables s’anomena Metafísica”

L’”ens” és tot allò que és, el que veiem. La metafísica pregunta sobre si l’ens té un ésser, agafant l’ésser com a fonament del qual és.

“Darrere dels processos naturals, s’amaguen certes regularitats. Aquestes regularitats, existeixen també en tots els éssers?”

A partir d'aquestes dites extretes del vídeo, la metafísica intenta resoldre qüestions que van més allà de les facultats de la Raó humana, posant a prova els coneixements humans. Per això el: Crítica de la Raó Pura.

Resum de les experiències més crítiques de la seva vida i de quina manera han configurat a la seva filosofia.

(Aquest fet no és una experiència crítica, però tot i així, afirma el seu vot a favor a la llibertat humana i de l’independència de l’individu)

- El seu pare era inconscient, sense esglesia, sense una referent autoritat objectiva. Pensava que l’obedencia cega malentesos. Era pacient. Si manava alguna cosa ho feia amb algun fonament i  si el contradeies et responia amb un argument racional. No desitjava un altra cosa que la llibertat.

La influència del seu pare és la base de la seva filosofia. Els principals fonaments de la ideologia de Karl Jaspers i, en part, de l’existencialisme, els tenia el seu pare des d’un principi.

Un dia d’institut va tenir un enfrontament amb el professor de música perquè el mestre deia que s’havia de fer l’examen sense jaqueta. Karl no va veure realment el per què de la necessitat de treure’s la jaqueta a l’hora de fer l’examen. Llavors, fidel als seus principis, el professor el va fer fora de classe i no va fer el control.

Jaspers havia de parlar amb el director sobre aquest conflicte. El director va arribar a tal extrem que li va donar aquestes dues opcions: o es disculpava al professor de música adequadament o seria expulsat de l’escola.

Ser expulsat de l’escola era impensable, llavors no li quedava un altra que disculpar-se.

En aquesta experiència es reflexa un ideal destacable de l’existencialisme: la llibertat d’expressió de l’ésser humà. Karl Jaspers no va veure la racionalitat de treure’s la jaqueta al fer el control de música perquè no influenciaria en res. Això el feia estar en contra de com era innecessàriament estricte l’ensenyament en aquells moments.

A l’institut es veia clarament com estaven agrupats els alumnes segons les seves classes socials respectivament. Ell no veia quina necessitat havia de que les coses fossin així. Llavors es va independitzar del seu grup i va crear un de nou.

El director no ho va veure clar i s’ho va prendre com una ofensa a la sistemacitat de l’institut. Així doncs va separar els alumnes del grup del Jaspers als seus antics respectivament i va fer que es quedés sol. En aquest moment, es va mantenir la idea de que ell era el marginat.

Aquests esdeveniments el van portar a pensar que això es tractava entre disciplina militar i escolar alhora. No veia necessari que des de un principi, a l’institut, la disciplina fos tant estricte i que no permetés, pràcticament, la llibertat d’expressió enfornt a les masses.

(Aquest fet no és una experiència crítica, però tot i així, afirma el seu vot a favor a la llibertat humana i de l’independència de l’individu)

Quan va arribar a la universitat, tan com a estudiant com a professor, va sentir que era una sensació independentista a l’Estat. Ningú no incordiava en alguna directiva. Tota resposnabilitat era d’ells mateixos. Era un signe de llibertat i amplitud.

La sensació de ser lliure, fins i tot, en una època on l’ideologisme nacionalista predominava, el feia sentir com la persona més afortunada del planeta.

(Resumit, sinó es faria innecessàriament llarg): Al final explica dues anècdotes que li van passar quan era representant d’un grup de professors de la universitat, pràcticament a les dues vol reflexar un sentit i ideologia que hi havia en aquell moment.

Es va crear una linia revolucionaria. Una ideologia nacionalista que estava en contra de la pau. Ell va explicar que li semblava que el millor que s’havia de fer era no intervenir i ser independent a l’Estat, així doncs, que cada persona defensi els ideals que aquesta vulgui, sense estar marcat per una ideologia massiva.

Va sorgir la ideologia d’una resistència passiva d’arriesgar una vida per la nació. Ell no hi estava dacord, per això es va quedar en minoria, pràcticament sol.

Demostrava que la idea d’una universitat havia d’estar per damunt de qualsevol altra. Doncs es tractava de la llibertat d’expressió i paraula. Només quan un professor parla en contra al dret criminal i que sigui judjat per un tribunal deurà ser apartat també disciplinariament. Si no es així, el professor és lliure de qualsevol opinió.

Després d’uns anys, li van donar la raó sobre aquest debat d’opinions.

Va aprendre una cosa molt important a l’escola: ningú se l’imposava la consideració de prestigi.

Fes un resum i un comentari sobre la seva experiència filosòfica en unes dues-centes paraules.

Karl Jaspers, durant al llarg de la seva vida sempre ha demostrat que mai estava arrelat a  cap ideologia massiva sense cap estudi racional d’aquesta. Majoritàriament ell sempre estava en contra d’aquestes, perquè solen controlar els ideals sense que les persones es donguin compte, demostrant-ho amb raonaments i fonaments llògics i crítics.

Tampoc veia raó d’una disciplina tant dura, severa, estricta i, segons des del seu punt de vista, irracional. Aquest fet el va viure quan anava a l’escola i a l’institut, on encara no sentia aquella llibertat que aportava la universtiat per a ell.

Remarcava que cada individu ha de tenir dret d’expressar la seva opinió i paraula amb total llibertat, independentment de les altres, si aquest volia.

Així doncs, pot ser sense saber-ho, Karl Jaspers tenia un pensament existencialista: un moviement filosòfic contemporani que situa l’existència humana al centre de la reflexió. Es caracteritza per la creença radical en la lliberat i el desemparament humà, com també per la convicció que la seva existència només tindrà el sentit que ell decideixi donar-li.